« Tornar

Per què i quan es perden les vocacions científiques dels nostres infants?

Per què i quan es perden les vocacions científiques dels nostres infants?

La ciència motiva als nens i nenes, com als adults. Però moltes vocacions científiques es malmeten a l’etapa final de l’ensenyament primari i, sobretot al començament del secundari. Això és degut a una metodologia no encertada per a l’ensenyament de la ciència, en què encara es valora més el fet de l’aprenentatge per repetició i memorització que no la comprensió i assimilació de conceptes i idees per experimentació.

Dimecres 8 de juny de 2011

No fa gaires dies vaig anar a fer una petita xerrada a nens i nenes de P5, el darrer curs de l’etapa preescolar abans de primària. La idea me la va proposar la professora del meu fill: volia que els parlés de la meva professió, la de científic. No vaig dubtar ni un instant, i vaig acceptar. 

Vaig començar la meva exposició preguntant als nens i nenes si sabien què és un científic, i què és la ciència. Un científic és una persona que es fa preguntes, que intenta respondre a preguntes molt complicades a partir d’una sèrie d’indicis i de coneixements.... En aquest moment, un nen aixeca la mà i em diu “com els detectius?”. Efectivament, com els detectius. De seguida, un petit grup de nens i nenes ja mostraven una inquietud per tot allò què els hi explicava sobre la ciència, i els experiments senzills que vaig fer. “Jo em dedico a investigar la formació de núvols i pluja.... Sabeu què és un núvol? Voleu que en fabriquem un en aquesta ampolla?”. Amb una manxa i una ampolla de 1.5 litres de plàstic vaig explicar com faríem un núvol a l’interior, i el vam fer. 

Sorpresa i participació

La sorpresa i participació en veure com un núvol es formava i dissipava dins l’ampolla, comprimint i descomprimint-la amb les mans, va ser ben manifesta. Vaig seguir fent experiments senzills, per a demostrar que l’aire és matèria, que fa força, que pesa.... En un dels darrers experiments vaig ensenyar un got.... “Què hi ha dins aquest got?”.... “aire!!” van respondre la majoria, per sorpresa meva i de les professores (que esperàvem diguessin, res!!).... Sembla que havien entès allò que per molt que es digui i s’expliqui no es comprèn si no és experimentant: que l’aire pesa. “Hi ha aire, molt bé. Ara li donem la volta al got i hi posem una cartolina. Si la deixa anar, què passarà?” Cau, com tots els nens i nens van dir. Ara però, omplim el got d’aigua, i fem igual que abans, posem una cartolina, invertim el got i apartem la mà.....”Caurà la cartolina? “ A la resposta majoritària de “si!!” va seguir el silenci, la sorpresa i les cares d’admiració... ”Perquè ara, que pesa més el got que abans, quan dins hi havia aire, la cartolina no cau? Aquestes preguntes són les que ens fem els científics, i pensem per trobar la resposta...”

Em consta que més d’un nen i nena ha demanat als seus pares fer núvols en ampolles, argumentant que calen tres ingredients per a fer-lo: “ humitat, pols i refredament” . 

Metodologia versus motivació

La ciència motiva als nens i nenes, com als adults. Però, al nostre país, moltes vocacions científiques es malmeten a l’etapa final de l’ensenyament primari i, sobretot al començament del secundari. Perquè passa això? Crec, modestament, que en bona part això és degut a una metodologia no encertada per a l’ensenyament de la ciència, en què encara es valora més el fet de l’aprenentatge per repetició i memorització que no la comprensió i assimilació de conceptes i idees per experimentació. 

Durant 10 anys he donat classes de física a l’ensenyament secundari  i universitari, i he fet recerca, activitat que ara m’ocupa gairebé el 100% de la meva activitat diària al departament de Física Aplicada de la UPC. En aquest temps de professor he pogut comprovar l’important que és la funció del professorat per a motivar l’interès per les ciències en l’alumnat de secundària, sobretot al primer cicle. Però aquesta motivació encara és més important a primària. 

El professorat té la clau

Tot i que és cert que en aquesta primera etapa educativa, la primària, l’alumnat no té clar a què es voldrà dedicar, si que apareix en aquesta etapa una inquietud ens els nens i nenes per a esbrinar coses, una motivació per comprendre allò que els envolta. Hi ha nois i noies que ja de per si tenen aquesta inquietud, i segurament es decantaran cap a les ciències en etapes educatives posteriors, donada aquesta afinitat per saber i esbrinar el perquè del què els envolta. Hi ha en canvi, nois i noies que no troben cap motivació per conèixer i esbrinar el perquè del seu voltant, però si mostren d’altres capacitats, diguem-ne no científiques. Hi ha un tercer grup de nois i noies d’aquestes etapes inicials de primària, segurament el més ampli, que aparentment no mostren cap afinitat. És en aquest tipus d’alumnat que la figura del professorat resulta clau per a que en el futur es decantin cap a uns estudis científics o humanístics, o bé una formació més aplicada. Massa sovint però, descarten les ciències, ja que les troben avorrides, difícils, en bona part per una metodologia d’ensenyament de les ciències poc adequada, i un professorat que no està format correctament per a aquesta tasca, al qual li costa transmetre uns coneixement científics que ells mateixos no comprenen del tot. 

Jordi Mazón, professor del Departament de Física Aplicada de la Universitat Politècnica de Catalunya

*Dibuix realitzat per Marcel Llargués amb 11 anys en el marc de la iniciativa “Dibuixa un Científic o científica” (2007)

Entitats relacionades amb FCRi